El Dimecres, 11 de Gener de 2006 22:00, Benjamí Villoslada va escriure: > Però em vaig adonar que d'aquesta manera m'ho podria passar bé escrivint > codi i que hi podria guanyar diners (especialment si ho feia fora del MIT), > però al final, quan repassés la meva trajectòria professional, m’hauria de > dir que "M'he passat la vida construint murs per dividir la gent", i > m'avergonyiria de la meva vida.
Pensava que pesaria massa, veig que només han estat 19K, ni la meitat del .DOC i el límit d'un missatge a aquesta llista --sovint també passa, en enviar només text. Va, un bocí més (per qui hagi arribat fins aquí :) ------------------------------------------ Així que vaig buscar una altra alternativa, i n'hi havia una d'òbvia. Podia deixar el sector del programari i dedicar-me a alguna altra cosa. Bé, no tenia altres habilitats destacables, però estic segur que hauria pogut fer de cambrer. [El públic riu] No en un restaurant de luxe, perquè no m'haurien contractat [el públic riu], però hauria pogut fer de cambrer en algun lloc. I molts programadors em deien "La gent que contracta programadors demana això, això i això. Si no faig aquestes coses, em moriré de gana”. Aquesta és l'expressió literal que fan servir. Bé, com a cambrer, no et moriràs de gana. [El públic riu] Per tant, de fet, no estan en perill. Però, i això és important, de vegades es pot justificar alguna cosa que fa mal a altres persones dient que, en cas contrari, et passarà alguna cosa pitjor. Si de debò hom s'hagués de morir de gana, el fet d'escriure programari privatiu estaria justificat. [El públic riu] Si algú t'apunta amb una pistola, aleshores diria que se't pot perdonar. [El públic riu] Però vaig trobar una manera de sobreviure sense fer res d'immoral, de manera que aquesta excusa no valia. Em vaig adonar, de totes maneres, que com a cambrer no m'ho passaria gaire bé i que això significaria malbaratar les meves habilitats com a desenvolupador de sistemes operatius. Seria com evitar el mal ús de les meves habilitats. Desenvolupar programari privatiu seria fer un mal ús de les meves habilitats. Fer que altres persones visquin en el món del programari privatiu seria fer un mal ús de les meves habilitats. Així que és millor malgastar-les que fer-ne un mal ús, però tot i així la solució no és prou bona. Per aquests motius vaig decidir buscar una altra alternativa. Què pot fer un desenvolupador de sistemes operatius per millorar realment la situació i fer del món un lloc millor? Em vaig adonar que un desenvolupador de sistemes operatius era exactament el que es necessitava. El problema, el dilema per a mi i per a la resta de persones era que tots els sistemes operatius disponibles per als ordinadors moderns eren privatius. Els sistemes operatius lliures estaven destinats als ordinadors vells i obsolets, oi? Així que en el cas dels ordinadors moderns, si volies comprar un ordinador modern i fer-lo servir, estaves obligat a recórrer a un sistema operatiu privatiu. De manera que, si un desenvolupador de sistemes operatius escrivís un altre sistema operatiu i digués "Veniu tots a compartir això: sou benvinguts", existiria una escapatòria al dilema, una altra alternativa per a tothom. Així que em vaig adonar que hi podia fer alguna cosa que podria resoldre el problema. Tenia les habilitats necessàries per poder-ho fer. I possiblement era la cosa més útil que em podia imaginar de fer amb la meva vida. Es tractava d'un problema que ningú més no mirava de resoldre. Era una mica com quedar-se de braços creuats, veient empitjorar les coses i que no hi havia ningú més que jo. De manera que vaig sentir: "Sóc l'elegit. He de treballar en això. Si no ho faig jo, qui ho farà?" Vaig decidir que desenvoluparia un sistema operatiu lliure, o moriria en l'intent... de vell, és clar. [El públic riu] Per descomptat, vaig haver de decidir quin tipus de sistema operatiu havia de ser. Calia prendre algunes decisions tècniques de disseny. Vaig decidir fer que el sistema fos compatible amb l'Unix per una sèrie de raons. En primer lloc, acabava de veure com es quedava obsolet un sistema operatiu que realment m'estimava, perquè estava escrit per a un model particular d'ordinador. No volia que això tornés a passar. Necessitàvem un sistema adaptable. Bé, l'Unix n'era un. Així que si seguia el disseny de l'Unix, tenia força possibilitats de fer un sistema que també fos adaptable i utilitzable. I, a més, per què no fer-lo compatible en tots els seus detalls? La idea és que els usuaris odien els canvis incompatibles. Si hagués dissenyat el sistema de la meva manera preferida (la qual cosa m'hauria encantat, n'estic segur), hauria produït una cosa incompatible. Els detalls haurien estat diferents. Així que, si hagués escrit aquest sistema, els usuaris m'haurien dit: "Bé, això és molt bonic, però és incompatible. Adoptar el nou sistema és massa feina. No ens podem permetre tants problemes només per usar el teu sistema en lloc de l'Unix, així que ens quedem amb l'Unix". Ara bé, si de debò volia crear una comunitat en què hi hagués gent, gent que fes servir aquest sistema lliure i gaudís dels beneficis de la llibertat i la cooperació, havia de produir un sistema que la gent fes servir, un sistema que es pogués adoptar fàcilment, que no tingués cap impediment que el fes fracassar de bon començament. En realitat, fer que el sistema fos compatible amb l'Unix va avançar ja totes les decisions de disseny immediates, perquè l'Unix està format per molts elements que es comuniquen per interfícies que estan més o menys documentades. De manera que si es vol compatibilitat amb l'Unix, s'ha de substituir cada element, un per un, per un element compatible. D'aquesta manera, les restants decisions de disseny es prenen dins de cada element i poden ser preses posteriorment per qualsevol que decideixi escriure aquest element. No s'havien de prendre al principi. Tot el que havíem de fer per començar la feina era trobar un nom per al sistema. Els experts informàtics sempre busquem noms divertits o entremaliats per als programes, perquè pensar que a la gent li farà gràcia el nom és la meitat de la diversió d'escriure el programa. [El públic riu] Teníem una tradició de sigles recursives per dir que el programa que escrius és semblant a algun programa existent. Se li pot posar el nom d'una sigla recursiva que digui: aquest no és l'altre. Així, per exemple, els anys seixanta i setanta hi havia molts editors de text Tico, que generalment s'anomenaven TECO tal i qual. Aleshores un programador espavilat el va anomenar Tint (Tint Is Not Teco, 'Tint no és Teco'), la primera sigla recursiva. El 1975 vaig crear el primer editor de textos Emacs, del qual se'n van fer moltes imitacions i moltes d'elles s'anomenaven Emacs tal i qual, però una d'elles es va dir Fine (Fine Is Not Emacs), una altra Sine (Sine Is Not Emacs), una altra Eine (Eine is Not Emacs) i una altra MINCE (Mince Is Not Complete Emacs, 'El Mince no és l'Emacs complet'). [El públic riu] (Aquesta era una imitació descarada). Aleshores l'Eine es va tornar a escriure pràcticament en la seva totalitat i la nova versió es va anomenar Zwei (Zwei Was Eine Initially, 'Zwei era Eine inicialment').[3] [El públic riu] Així que vaig cercar una sigla recursiva que volgués dir 'alguna cosa no és Unix'. Vaig provar amb les 26 lletres i vaig descobrir que cap n’era una paraula. [El públic riu] Ho havia de provar d'una altra manera. Vaig fer una contracció. D'aquesta manera podria tenir una sigla de tres lletres que volgués dir 'alguna cosa no es Unix'. Vaig provar amb diverses lletres i vaig trobar la paraula gnu (la més graciosa de la llengua anglesa). [El públic riu] Ja ho tenia. Per descomptat, el motiu que sigui graciosa és que, segons el diccionari, es pronuncia igual que la paraula new. Per això la gent la fa servir molt en jocs de paraules. Deixeu-me que us digui que aquest és el nom d'un animal que viu a l'Àfrica. I que la pronunciació africana tenia un so de clic. [El públic riu] Potser encara el té. Així doncs, els colons europeus, quan hi van arribar, no es van molestar a aprendre a pronunciar aquest so de clic. De manera que el van ometre i van escriure una g, que volia dir que "en teoria aquí hi va un altre so que nosaltres no pronunciem". [El públic riu] De totes maneres, aquesta nit marxo a Sud-àfrica i els he pregat que em trobin algú que m'ensenyi a pronunciar el so de clic [el públic riu] perquè sàpiga pronunciar gnu correctament, quan es tracta de l'animal. Però, quan és el nom del nostre sistema, la pronunciació correcta en anglès és [gʌ'nu], amb g de gat. Si parleu del sistema operatiu new ('nou'), la gent no entendrà res, perquè fa 17 anys que hi treballem, de manera ja no en té res, de nou. [El públic riu] Però continua sent, i sempre serà, GNU, independentment del número de gent que en digui Linux per error. [El públic riu] Així que el gener de 1984 vaig deixar la feina del MIT per començar a escriure elements del GNU.[4] Tot i això, van ser prou amables com per deixar-me fer servir les seves instal·lacions. En aquell moment pensava que escriuríem tots aquests elements, que faríem un sistema GNU complet i que aleshores diríem "Aquí el teniu" i la gent el començaria a fer servir. No va anar d'aquesta manera. Els primers elements que vaig escriure eren substituts ben bons, amb menys errors, d'alguns elements de l'Unix, però no eren especialment emocionants. No hi havia ningú en particular que els volgués obtenir ni instal·lar. Però aleshores, el setembre de 1984, vaig començar a escriure el GNU Emacs, que era la meva segona versió de l'Emacs, i cap a principis de 1985 ja estava funcionant. El podia fer servir per a tota la meva feina d'edició, la qual cosa era un gran alleujament, perquè no tenia cap intenció d'aprendre a utilitzar el vi, l'editor de l'Unix. [El públic riu] Així que, fins a aquell moment, les feines d'edició les feia en un altre equip i desava els fitxers a través de la xarxa per poder-los provar. Però quan el GNU Emacs ja funcionava prou bé com perquè jo el pogués fer servir, hi hagué altres persones que també el volien utilitzar. Així doncs, vaig haver de pensar bé els mecanismes de distribució. Naturalment en vaig posar una còpia al directori FTP anònim, i això estava bé per als que tenien connexió a la xarxa (només havien d'agafar un fitxer tar) [5], però el 1985 fins i tot molts programadors no tenien accés a la xarxa i m'enviaven correus electrònics dient "Com puc aconseguir-ne una còpia?" Vaig haver de decidir què els responia. Els podria haver dit: "Em vull dedicar a escriure més programari GNU, no a escriure cintes, així que busqueu un amic que tingui Internet, el vulgui baixar i us l’enregistri en una cinta" i estic segur que tard o d'hora la gent hauria trobat algun amic que ho fes. N'haurien aconseguit còpies. Però jo no tenia feina. En realitat, mai no he tingut una feina des que vaig deixar el MIT, el gener de 1984. Així que buscava alguna manera de fer diners mitjançant la meva dedicació al programari lliure i per aquesta raó vaig engegar un negoci de programari lliure. Vaig anunciar "Envieu-me 150 dòlars i us enviaré una cinta de l'Emacs". I les comandes van començar a arribar, primer amb comptagotes i, cap a la meitat de l'any, d'una manera més fluida. Rebia entre 8 i 10 comandes al mes. I, si hagués calgut, hauria pogut viure només amb això, perquè sempre he viscut sòbriament. Bàsicament visc com els estudiants. I m'agrada, perquè significa que els diners no em dicten el que haig de fer. Puc fer el que crec que és important per a mi. Em va alliberar per poder fer allò que semblava que valia la pena de fer. Així que feu un autèntic esforç per evitar quedar atrapats en el costós estil de vida de l'americà típic. Perquè, si ho feu, la gent de diners us dictarà el que heu de fer amb la vostra vida. No sereu capaços de fer el que és realment important per a vosaltres. Fins aquí, bé, però la gent em preguntava: "Com és que parles de programari lliure si costa 150 dòlars?" [El públic riu] Bé, el motiu que preguntessin això és que estaven confosos pels múltiples significats de la paraula anglesa free. Un significat es refereix al preu i un altre a la llibertat. Quan parlo de programari lliure, em refereixo a la llibertat, no al preu. Així que penseu en llibertat d'expressió, no en barra lliure. [El públic riu] A veure, no hauria dedicat tants anys de la meva vida a assegurar-me que els programadors tinguin menys diners. Aquest no és el meu objectiu. Sóc un programador i no m'importa guanyar diners. No dedicaré tota la meva vida a guanyar diners, però no m'importa guanyar-ne. Per tant, i en la mesura que l'ètica és igual per a tothom, tampoc no estic en contra que la resta de programadors guanyin diners. No vull que els preus siguin baixos. No es tracta d'això en absolut. És tracta de la llibertat. Llibertat per a tothom que utilitza programari, tant si són programadors com si no. Arribats a aquest punt, us voldria donar la definició de programari lliure. Millor que doni alguns detalls concrets, perquè tan sols dir "crec en la llibertat" és una resposta vàcua. Hi ha tantes llibertats en què es pot creure, que entren en conflicte entre elles, que la pregunta política de debò és: quines són les llibertats importants, les llibertats que ens hem d'assegurar que tingui tothom? Bé, donaré la meva resposta a aquesta pregunta per al cas concret de l'ús del programari. Un programa és programari lliure per a un usuari en concret si l'usuari té les llibertats següents: • En primer lloc, la Llibertat Zero és la llibertat d'executar el programa amb qualsevol objectiu, de la manera que un vulgui. • La Llibertat U és la llibertat d'ajudar-se a un mateix canviant el programa perquè s'ajusti a les necessitats particulars. • La Llibertat Dos és la llibertat d'ajudar el veí distribuint còpies del programa. • I la Llibertat Tres és la llibertat d'ajudar a construir la comunitat publicant una versió millorada de manera que tothom es pugui beneficiar de la feina feta pels altres usuaris. Si teniu totes aquestes llibertats, el programa és programari lliure per a l'usuari, i això és crucial. Per això ho expresso d'aquesta manera. Ho explicaré més endavant, quan parli sobre la llicència pública general del GNU, però ara estic explicant què vol dir programari lliure, que és una qüestió més bàsica. ------------------------------------------ La resta del capítol 20 --i de tot el llibre-- ben aviat en lliure a Internet. -- Benjamí http://weblog.bitassa.net .
_______________________________________________ llista de correu de l'Internauta llista@internauta.net http://zeus.internauta.net/mailman/listinfo/internauta