Diari de Mallorca (13-5-05)
Enric Marco, una vida de novel·la
La vida de qualsevol supervivent de Mauthausen, o d'Auschwitz, és una vida de novel·la, o una vida de pel·lícula. Potser és una novel·la que ja hem llegit, o una pel·lícula que ja hem vist, però cada una d'aquestes històries és una aproximació única i intransferible a l'horror en estat pur. La vida de l'impostor Enric Marco és bastant menys heroica, però no deixa de ser material valuós per a un narrador que volgués investigar en forma de novel·la sobre els afanys, tan eterns com misteriosos, de la naturalesa humana.
Enric Marco era, fins fa molt poc, president de l'Amical Mauthausen, l'associació dels supervivents espanyols dels antics camps d'extermini nazi. Poc abans del seixantè aniversari de l'alliberament de Mauthausen (el mateix aniversari que ha aprofitat Vladimir Putin per rentar la cara dels seus crims de guerra de Txetxènia i per ressuscitar les desfilades amb la falç i el martell), Marco va ser destituït i rellevat en el càrrec. Ara s'ha sabut per què: mai no va estar a cap camp d'extermini nazi.
L'hipotètic novel·lista podria treure molt de suc d'aquest home que degué dedicar hores i hores d'esforç a inventar-se una biografia de víctima i d'heroi. Podem veure Marco llegint tots els testimonis dels supervivents, repassant fotografies, podem imaginar les seves nits en blanc assaborint la glòria de ser el Primo Levi espanyol. Marco es va inventar la seva pròpia vida, i, una vegada investit d'una hagiografia espúria, va entregar-se a la tasca de proposar-se com a símbol vivent de l'aberració nazi. Enric Marco, sol·licitat per a conferències i entrevistes, recreava els crits imperatius amb què els soldats alemanys rebien els presoners i separaven els homes de les dones, revivia el gust del menjar de ca que els donaven, recordava les nits en què se sentia l'udol desesperat, el crit d'animal ferit, d'un home més que es trencava. Enric Marco també era capaç de reflexionar sobre la pèrdua de la condició humana a què són portats els presoners dels camps de concentració. I afegia el dramatisme de l'especial desprotecció dels supervivents espanyols, alliberats per adquirir la penosa condició d'apàtrides. La relectura dels seus testimonis pren un caràcter del tot diferent a la llum de la revelació de la seva falsedat: perden el dramatisme de la veritat però guanyen la intensitat humana de qui es juga el sentit de l'existència en l'intent de construir-se una biografia sobre el que hauria desitjat que fos veritat.
La història d'Enric Marco conté una gran dosi de veritat humana en la mesura que il·lustra l'afany de totes les persones d'inventar-se una història que les justifiqui, en la mesura que mostra l'irresistible atractiu que té i tendrà sempre el paper de víctima, i en la mesura que exemplifica com poden ser de complicades les vies que triam per assolir la glòria. El desig més íntim de qualsevol persona és ser admirada, va dir Cioran. Enric Marco va poder assaborir el gust càlid de fer saltar les llàgrimes dels oients, de rebre condecoracions, de ser el centre d'actes solemnes presidits per ministres i per presidents autonòmics. Ho havia aconseguit.
La seva pitjor hora és aquesta, en què ha volgut justificar les seves fabulacions dient que eren una manera de cridar l'atenció sobre els horrors del nazisme: aquesta mentida ha estat més grossa que les anteriors. Enric Marco mereix la vergonya que ara cau sobre ell, mereix que se li retirin les medalles: al cap i a la fi, la seva fecunda imaginació pot fer que perdin credibilitat els testimonis vertaders, o pot donar arguments als que neguen els horrors del nazisme. Deixau-me, però, adreçar una mirada de condescendència humana a la seva feblesa, que prové del bessó més íntim de la naturalesa humana, i que no és altre que el somni de la glòria. Excel·lent material per a una novel·la.
--
___________________________________________________________
Sign-up for Ads Free at Mail.com
http://www.mail.com/?sr=signup
