|
Companyes i
companys,
Salut!
Reproduesc a continuació un
article de n' Alfonso Fierro que sortí publicat a la
llista GCE (Guerra Civil Española, [EMAIL PROTECTED] ) en data de 27 de febrer de
2004. És un article que pot interessar a tots. De manera particular pot
resultar clarificador pels membres de la llista més versats, o
estudiosos, de les qüestions jurídiques. Miraré de trobar
l'anterior de Fierro enviat anteriorment a GCE. Hi he
subratllat i ressaltat en negreta el que he considerat les
conclusions i idees clau. És un article especialment interessant,
sobretot, per posar en evidència i rebatre un cert revisionisme
que pretén justificar per la via jurídica la sublevació contra el règim de
la II República:
Justificació del cop de 1936
(II)
La setmana passada contava que alguns
juristes defensen el cop de juliol de 1936 invocant com causes de justificació
la legítima defensa o l'estat de necessitat. Respecte a la primera d'elles, en
el meu missatge anterior vaig exposar les raons per les quals considerava que
l'alçament de 1936 no podia emparar-se per cap de les circumstàncies de la
legítima defensa i concloïa que la responsabilitat dels rebels, en no tenir
ni eximent ni atenuant de cap tipus, va ser un acte criminal sense
justificació possible.
Avui pretenc fer el mateix respecte a l'estat de necessitat, que és l'altra causa de justificació invocada per a eximir de responsabilitat criminal als colpistes. Segons l'art. 8 del codi penal de 1932, vigent a llavors, està exempt de responsabilitat criminal…."aui en estat de necessitat lesiona un bé jurídic d'altra persona o infringeix un deure, sempre que concorrin els requisits següents: 1.- Que el mal causat sigui menor que el que es pretén d'evitar. 2.- Que la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte. 3.- Que el necessitat no tingui pel seu ofici o càrrec obligació de sacrificar-se. La norma no defineix el què ha d'entendre's per estat de necessitat però hi ha un acord general a considerar que aquest estat consisteix en una situació de tal natura que no hi ha altra opció que lesionar un bé jurídic d'una altra persona, o infringir un deure. El mal que es causi ha d'estar tipificat en les lleis penals, de manera que de no concórrer els tres requisits l'acció es consideraria antijurídica. Tampoc basta un conflicte d'interessos o de deures qualsevol. La situació conflictiva ha de ser greu, ja que de "necessitat" només pot parlar-se en casos extrems. Per a amidar la gravetat, un criteri a seguir és que la pena pel delicte a cometre (rebel·lió militar) no sigui major que la pena dels delictes que es tracten d'evitar. El codi parla d'estar "en" estat de necessitat, el que significa que la situació de necessitat només pot afectar "a/en" qui causa el mal i no en un tercer, el que excloïa l'estat de necessitat en els casos d'auxili necessari. Jiménez de Asúa, considerava que "en" estat de necessitat comprenia també la finalitat d'evitar un mal aliè (auxili necessari), però en realitat això darrer era estar "al davant" i no "en" un estat de necessitat. El codi penal de 1944 va modificar el precepte per a incloure ambdós casos i el text va quedar així: "Qui impulsat per un estat de necessitat per a evitar un mal propi o aliè…". La redacció actual ha tornat incorporar la preposició "en" però inclou expressament el que Jiménez de Asúa considerava implícit (l'auxili necessari). Diu així: "qui , en estat de necessitat, per a evitar un mal propi o aliè….". ¿Es trobaven els militars alçats en una situació de necessitat que justificava incórrer en el delicte de rebel·lió, és a dir, de lesionar el deure obediència al Govern de la Nació? En el manifest de la revolta que Franco llegeix el 17 de juliol en Tetuán s'invoquen com causes justificadores de l'alçament l'anarquia, el desgovern, les vagues revolucionàries , la fam, la delinqüència generalitzada, les ofenses a l'Exèrcit, la divisió territorial, etc. Per altra banda, un dels motius adduïts pels alçats era que, d'acord amb les Reales Ordenanzas, l'Exèrcit tenia la missió de defensar la Pàtria d'enemics exteriors i "interiors". Amb aquests dos ingredients, la "justificació" estava servida: l'Exèrcit havia alçar-se per defensar Espanya dels enemics de dintre que estaven causant tots els mals que Franco enumerava en el seu discurs. Però aquesta justificació és fal·laç. No és més que un mer pretext per a vestir la rebel·lió. Vegem per què: Cap de les situacions invocades per Franco col·locaven l'Exèrcit en situació de necessitat de rebel·lar-se contra el Govern per a impedir que continuessin, i a més el delicte de rebel·lió (el mal causat) era en sí mateix major que els delictes que tractava d'evitar. El primer d'ells estava castigat amb la mort, mentre que els qui es pretenien combatre no, o almenys no ho estaven tots d'una manera tan clara i concreta com el delicte de rebel·lió. Per tant no es dóna el primer requisit. I en no donar-se aquest, tampoc es poden donar els altres dos, de manera que es pot dir amb tota contundència que els rebels de juliol de 1936 no estaven emparats per l'estat de necessitat i en conseqüència la seva acció va ser criminal sense justificació possible. Salutacions, Alfonso Fierro
MEMÒRIA HISTÒRICA DE MALLORCA
Per fer arribar qualsevol missatge a totes les companyes i companys, enviar-lo a:
Per
llegir tots els missatges des de dia 22 de desembre de 2003:
http://www.mail-archive.com/[EMAIL PROTECTED]/ Per
deixar de rebre el correu, començar a rebre'l i per dubtes de funcionament: |
