Avui. Divendres, 1 d'abril de 2005
Ni oblit ni perdó!
Nihil Olivera
Periodista argentí
L a situació actual
de l'Argentina, que va patir la pitjor de totes les dictadures, continua
trasbalsada per la política econòmica i la manca de respostes sobre els
desapareguts. Mentre la falta d'oportunitats engreixa les xifres de víctimes,
els familiars dels desapareguts encara lluiten avui pel reconeixement oficial
del que va passar. Després de les dictadures militars a Amèrica Llatina,
continuen afegint-se cadàvers als del pla Cóndor, el programa ideat per la CIA
que va promoure els assassinats, els segrestos, les tortures i el desposseïment
dels dissidents durant les dictadures d'Argentina, Bolívia, Brasil, Paraguai,
Uruguai i Xile, entre d'altres.
Fa 29 anys del matí del 24 de març de 1976,
quan a les 3.25 h, les ràdios del país transmetien el primer comunicat de
l'anomenat
Bando número uno. El soroll de la marxa militar
confirmava que havien arribat les botes. Era només el principi dels set anys de
terrorisme d'Estat, que acabaria amb la vida de més de 30.000 persones. 29 anys
després, la resistència dels familiars de desapareguts no ha claudicat. Però,
què ha canviat en tot aquest temps?
La justícia fa temps que està en coma i
té un gran problema. Si els greus assassinats que es van cometre en aquell país
queden sense càstig, ¿quin sistema jurídic tindrà legitimitat per sancionar els
delictes menors, que en comparació amb aquells són tota la resta?
L'acció espanyola
Encara que molts dels repressors han estat
jutjats i condemnats, les lleis d'obediència deguda i punt final n'ha deixat
sense càstig la majoria, excepte els casos de segrestos de nens. La justícia
espanyola, a través del jutge Baltasar Garzón, va crear expectatives entre els
argentins, com a Xile. Garzón va demanar l'extradició de 40 repressors el 2003.
Ara el president argentí, Néstor Kirchner, demana temps per "poder desenvolupar
l'acció contra la impunitat". Aquest fet va obrir la possibilitat d'iniciar
processos per violacions dels drets humans durant el govern militar en jutjats
argentins. Va ser llavors quan el Congrés va declarar nul·les aquelles lleis que
deixaven impunes els dictadors. Però només s'ha aconseguit que els repressors no
vagin a Espanya i que tampoc se'ls jutgi a l'Argentina.
En aquests moments,
la revisió dels crims depèn del pronunciament del Tribunal Suprem, que s'ha de
manifestar sobre la invalidesa de les lleis d'impunitat reclamada contundentment
en la manifestació del 24 de març. Es demana que per fi el Suprem es pronunciï
sobre la validesa de les lleis del punt final i obediència deguda, lleis que el
Congrés va anul·lar l'agost del 2003 a conseqüència de la demanda de Garzón.
Després de la sanció, els argentins escoltaven la burla macabra que van
constituir les declaracions del senador menemista Jorge Yoma: "Vull destacar
l'actitud del president Kirchner per tancar les ferides amb la veritat i la
justícia, no amb la impunitat". Yoma va defensar el 1989, amb Menem, l'indult
als genocides. Mentrestant, els repressors continuen pels carrers, vivint una
vida normal, si no fos perquè sovint fills dels desapareguts s'apleguen a les
portes de casa seva per realitzar-hi una protesta puntual.
El diari La
Nación de Buenos Aires va publicar el 3 de febrer passat que l'Argentina va
travar el procés d'extradició a Espanya, reclamat per Garzón. En una entrevista
al diari Página 12, del 20 de març, el ministre d'Exteriors argentí,
Rafael Bielsa, va manifestar que mai va dir a Ana Palacio que a Garzón se li
denegaven les extradicions, però sí que va reconèixer que parlava amb ella i la
posava al cas de les decisions argentines que es prenien per jutjar els
repressors.
L'ombra del silenci
Semblava que Kirchner faria un canvi polític de
fons. Però els gestos de l'actual president de l'Argentina són de moment més
mediàtics que efectius. Per això, les crítiques al govern també es van fer
sentir durant la manifestació del passat 24 de març: "Es continua amb la fam i
la desocupació, en la impunitat i la repressió". El president no avança amb
polítiques de fons. A més de no facilitar el pronunciament pendent del Suprem,
Kirchner és qüestionat per la manca d'actuacions convincents de restabliment del
respecte als desapareguts i a les seves famílies. La recuperació de l'edifici de
l'ESMA (Escuela de Mecánica de la Armada) no ha convençut gens.
No s'ha
avançat sobre el buit jurídic dels familiars dels desapareguts. Avui encara els
familiars no poden fer-ne res de qualsevol bé material que un desaparegut hagués
comprat. 29 anys després, l'Estat encara no reconeix la figura jurídica del
desaparegut i, per tant, les famílies no poden ni vendre ni posar a successió
els seus béns. Tampoc la viuda o viudo d'un desaparegut no pot tornar-se a
casar. L'única solució que ofereix l'Estat en aquests casos és que els familiars
signin un paper desresponsabilitzant-lo del que va ocórrer durant la dictadura.
D'aquesta manera, el familiar queda impossibilitat de litigar en el futur contra
l'Estat per assassinat, tortura, etc. Aquells que es resisteixen a signar, fa 29
anys que viuen impossibilitats jurídicament.
Polèmica amb el Vaticà
"Mereixen que li pengin una pedra de molí al
coll i el tirin al mar, per escandalitzar els nens". La declaració pertany a
Antonio Baseotto, bisbe castrense de l'Argentina, que al febrer es referia al
ministre de Salut de l'Argentina per la distribució de preservatius a la
joventut i la seva posició a favor de despenalitzar l'avortament.
La qüestió
va generar una onada de crítiques per l'associació de la figura bíblica amb els
vols de la mort, quan els detinguts eren tirats al mar des d'avions.
Malgrat això, el president del Consell de Justícia i Pau del Vaticà, Cardenal
Renato Martino, li va enviar immediatament una carta de suport expressant-li la
"comunicació eclesial" davant les seves paraules "valentes i contundents" al
criticar el ministre de Salut. Kirchner ha demanat la destitució de Baseotto al
Vaticà, que l'ha rebutjada.
29 anys després, els argentins continuen exigint
justícia, perquè la represa dels judicis pel genocidi del segle XX serà vital
per construir unes bases sòlides de democràcia per al segle XXI, per viure en
una República com a ciutadans i no com a ostatges de diverses
mafiocràcies.
