![]() |
MAIL OBERT |
per Francesc Ribera 'Titot' |
Quan les llàgrimes apaguen el foc
31/05/2005
Els patumaires sovint ens demanem què és allò que fa inexplicable la Patum. Moltes vegades ens hem quedat sense paraules, amb la sensació de fer curt, explicant La Patum a un profà. Com és que el foc de la Guita no crema? D’on surt l’energia per llevar-nos per anar a La Patum de Lluïment? Perquè tornem a la Plaça amb el guix del braç trencat encara fresc? Perquè tothom té tant clar i és militant de la frontera precisa que separa la follia del respecte? La mort d’en Pep Isanta ens n’ha donat moltes pistes. Per Patum, a Berga, tot és transforma, perquè la relació entre els berguedans, entre els patumaires, es transforma. Gent, que la resta de l’any ni se saluda, xerren amistosament, s’agafen per fer rotllana a la
Plaça, fan el got plegats. La mida de la ciutat (15.000 habitants) afavoreix això perquè no tots ens coneixem però la majoria ens reconeixem. De molta gent amb qui no hem parlat mai, sabem el seu nom; o on treballa; o on viu; o qui són els seus pares, germans o fills; o a quin bar sol anar; si és de la Penya Boletaire o si havia jugat amb el Handbol Berga. Gairebé tots ens reconeixem i això afavoreix aquesta complicitat absoluta amb la festa. Les figures de la Patum, les músiques i els vestits de les comparses són els elements tangibles d’aquesta complicitat i allò que, constantment durant cinc dies, la realimenta. Després de assassinat d’en Pep, dissabte es va decidir suspendre la Patum i diumenge fer-la. I tots ho vem entendre, tot i que dissabte a les deu dels vespre no sabíem què fotre a casa, ni diumenge al migdia teníem ganes d’estar a la Plaça Sant Pere. I vem fer, per primera vegada en sis-cents anys, Patum per força. Les llàgrimes havien apagat el foc. La festa s’havia
trencat però La Patum continuava. I vem constatar i demostrar per què diem que La Patum no és només una festa. Perquè vem fer Patum sense fer festa, al contrari, de cruel dol. Patum de cares llargues i gent mirant a terra. Si alçaves els ulls era pitjor, veies les guites caminant sota un estol de crespons negres als balcons i pancartes: “Isanta, mai t’oblidarem”, “Mossos, on éreu?”. La Plaça plena de gom a gom i cap empenta. Els Turcs i Cavallets no havien guerrejat amb tant espai des de la Batalla de Can Maurí. Quan va acabar l’amic Ramon Busquets em va dir “Mai no hauria pensat arribar a veure mai això!” i vem marxar a Cal Blasi -com a última estació obligada de la Patum més ingrata- a fer un got de barreja amarganta. I a la nit, poca Patum i gens de festa. El barret, el mocador i la camisa ja eren al cubell de la roba bruta. I amb tot no vaig poder estar-me d’anar a darrera hora a la Plaça a fer els quatre únics tirabols acordats. A les quatre de la matinada ja era al llit i això
des que tenia tretze anys no passava. Dilluns a les vuit del matí vem anar al Jutjat. Volíem pressionar la jutgessa perquè no els deixés en llibertat. A la tarda vem anar a l’enterrament i després vem tornar als jutjats i vem comprovar una cosa inaudita: encara era Patum, el primer Dilluns de Patum de la història. La festa s’havia acabat (de fet s’havia acabat divendres a la nit) però l’esperit de La Patum es mantenia, la companyonia, la complicitat. Ens van voler tallar la Patum i el que han fet ha estat allargar-la. Aquest vespre hi torna a haver reunió de les entitats de joves. Possiblement La Patum d’enguany anirà acabant a poc a poc, però aquest any s’ha trobat la Berga patumaire amb la de la resta de l’any. I aquest encontre inimaginable durarà molts anys, com la memòria d’en Pep Isanta. Ens cuidarem prou que això no passi mai més.
Francesc Ribera 'Titot'
|
