Dolços amics, Hem permeto de nou continuar la meva catarsi comptant amb la vostra acceptació. Mercès per endavant.
Feia dies que tenia intenció de continuar sobre el concepte de la mort -tema clàssic com cap altra- però ara no volia "lleparme les nafres" de la meva situació actual/propera, sinò repassar amb vosaltres la meva experiencia -passada, evidentment- amb la mort. "Es sobre les cendres de la nostra desesperació que edifiquem la nostra personalitat" hem sembla recordar, molt llunyanament, de F. Scot Fitzgerald. Ara hem trobo proper a una pèrdua (De projecte de parella, de relació amb el fillet, etc. etc.) Aquesta perdua és, evidentment, quelcom semblant a la mort, perquè hi haurà moltes coses que s'han de morir, si és que no s'han mort ja. Siguem positius: Jo celebro dos aniversaris de naixament. Celebro el normal, com tothom, ara ja farà 46 anys, i a més, celebro el dia 12 d'Abril del 1980 Aquest dia vaig tornar a naixer, perquè la nit anterior vaig morir, evidentment. A part, he estat dos cops molt a prop, molt a prop, de la mort -la de veritat- En un cas, fent un rescat de muntanya, de nit al pirineu, a l'hivern, en époques en que els rescats es feien d'una manera romàntica, sense elicopterr, amb la gent que es trobava en aquell moment a la muntanya, amb una mà al davant i una altra al darrera, d'una manera molt arrisacada. Erem tres per rescatar als Encantats a uns 6 nois joves que s'hi havien embarcat alegrement i es trobaven de nit, sense sac de dormir força amunt en la paret - a més per una via d'escalada poc frequent, difícil, amb neu, etc. Vam sortir nosaltres tres del refugi i amb els frontals, un cop arribats on eren el grup per rescatar vam haver de muntar un seguit de ràppels per baixar tots set fins al peu de la paret. En aquell moment hem vaig trobar baixant el primer, amb la meva corda de 40 mts i francament, amb presses per sortir tots de la paret. Ara no recordo en quin moment, doblego la corda en 2 trams de 20 mts i de nit, amb la poca llum del frontal, tiro avall el més ràpid possible perquè m'estava esperant la gent per anar baixant per la mateixa corda... Mentalment, anava baixant a la velocitat normal d'un ràppel normal, que és faria amb dues cordes de 40 mts anusades. Per la meva sort, en algún moment recordo que en realitat, tenia sols 20 Mts de corda! Hem sembla recordar que vaig frenar just un o dos metres abans de que s'acabés la corda. Vaig haver de fer una mica de pèndol i "aparcar" en un replà a uns metres de la vertical per on baixava. Si no m'hagués adonat a temps que anava amb menys corda. m'esperava un espedat d'uns cent metres fins a la neu. Hauria estat una mort romàntica, altruista, però estúpida per haver fet les coses malament. Sols tenia en aquell moment 21 anys. L'altra cop en que vaig estar porp de la mort, aquest cop, hem temo que molt més a prop, va ser als tròpics, a la costa del pacífic, a uns 300 kms al sud de la línia del Equador. No sé nedar gaire i en aquella época no estava precisament en bona forma física. Al pacífic, les marees tenen una força brutal, cada temporada el mar mata a molta gent incauta com ho vaig ser jo mateix aquell dia. Estavem a una zona on es feia surfing (Encara no existia el win-surf). Nosaltres simplement erem 5 catalans despistats en una platja perduda... Les onades eren colosals, com autèntiques parets d'aigua que et cauen a sobre i t'escupen fins a cinquanta metres cap a fora, mentre vas redolant per dins de l'aigua. És molt esgotador. Icauts de nosaltres, ens vam anar ficant mar endins fins on les ones encara no havien crescut tant, abans de fer la paret. En algún moment ens adonem que no tocavem el fons i ens posem a nedar cap a la línia de costa. No ho vaig aconseguir de cap manera, nedant amb totes les meves forces, no aconseguia d'avençar. Tots els altres ja havien sortit de la zona de perill i hem vaig atolondrar, era el ptijor que podia fer: posar-me a cridar i per tant, perdre aire. Hem vaig enfonsar dos cops i per tant hem vaig empassar una bona quantitat d'aigua... Vaig veure que era el final... Per sort, un dels companys hem va cridar que nadès de costat a la costa i miraculosament vaig sortir de la zona del refluxe, de manera que una onada hem va empenyer a la costa i ja hem vaig salvar. Aquell dia sí que tinc realment consciència del a prop que vaig estar de quedar-m'hi. A aquella mateixa hora, més o menys, un quilómetre més amunt s'hi va morir un jove. Altres situacions de gran perill han estat en escalades, amb algún desprendiment de rocs, en una baixada molt exposada, però rés tant a prop com aquests dos cops. La mort al capdavall, l'hem de considerar com la ABSÈNCIA DE FUTUR. Si hagués mort en una d'aquestes situacions, simplement res del que m'ha passat a la vida després hagués succeit. A vegades no ens adonem de com de refotudament simples son les coses. Bé: Tornem al punt essencial: El dia Onze d'Abril de 1980 vaig marxar a viure a Guayaquil (Equador) deixant enrrere -morint- pels amics, la joventut, la feina que feia i el tipus de vida que portava. M'hi vaig estar, als tròpics quasi vuit anys, en aquella època aqell pais era una terra de promisió, no el gran productor d'emigrants en que els militars, polítics corruptes i altres "pàjarus" en general l'han convertit. Bé: Ara en que estic a poques setmanes de marxar d'aquesta casa, d'aquest projecte de vida, hem sento molt a prop d'aquella època, en que preparava el "gran viatge de la meva vida" un viatge en l'espai, però tambè en la maduració personal i la renúncia a continuar una vida encarrilada. Jo era un pipiolo que a fora de la muntanya, no havia vist rès del món. Ni havia pujat mai a un avió! Alguna cosa dins meu hem deia que havia d'evitar continuar vivint en aquella monotonia en que estava. Després vaig descobrir, que en realitat, havia patit una depressió, que precisament hem portava a "suicidar-me" de la vida que portava. Durant setmanes vaig anar vivint les sensacions de que m'estava separant d'un seguit de vivències que ja no repetiria, com ara tambè hem passa, esperant que arribi el dia de fer caixes, còpies de seguretat del disc dur, etc i arribi la hora H. En aquell moment, la marxada va ser divendres. Vaig estar a la feina fins a la una del migdia, simplement, perquè no volia trobar-me amb mí mateix sense res per fer, mentre no sortia l'avio, a les vuit de la tarda. El meu avi, amb la saviesa que li donaven els seus noranta-dos anys, al despedirse va dir, simplement: Bé, tu i jo no ens tornarem a veure mai mes. Va ser veritat, va morir als tres o quatre anys, abans de que poguès tornar en unes vacances al poble al any 1985 -En aquella época els bitllets d'avió costaven, comparativament amb ara, un dineral! Despedida del pare, molt continguda, de la mare, més aparatosa. Un taxi per fer 100Kms fins a El Prat, sol. Agafo el primer avió cap a Madrid. Veig la darrera claror damunt del port de Barcelona i ja es fa de nit durant el vol. Ja no hi havia marxa enrere. En una comparació biológica, diriem que ja estava entrant al túnel. No sé si heu fet mai un vol transoceànic -Jo després vaig repetir alguns cops aqulla mateixa situació, però en unes circumstàncies absolutament diferents- El fort dels vols surten els divendres de matinada. El meu sortia a les 2h 45' del dissabte. Per tant, tens un pipiolet de poble perdut en la magnitud de l'aeroport de Madrid, passant les hores, angoixat per tots els interrogants del món que s'hem obrien al davant. I mai més ben dit. Anava a un pais que no coneixia, anava d'aventura total, sense feina concreta, sols amb uns quants núms de telèfon a la butxaca, de contactes de l'empresa on havia treballat. Estrictament, en aquell moment no tenia futur, sols hi havia la vivència brutal de que la vida que havia portat fins aleshores, s'estava acabant per moments. Recordo l'aeroport amb poca llum, personal de neteja, interminables hores en les sales d'espera i finalment, la darrera sala d'embarcament i EL TUNEL. Sí senyor, el finger d'embarcament al DC-10 realment seria l'equivalent al túnel que es diu que hom veu al morir de veirtat. Un cop passat el túnel, l'interior d'aquell avió immens -9 seients d'amplada, amb 2 corredors- hem va impressionar: A dins del avió hi havia força animació, de gent posant bosses als armaris superiors, etc. Repeteixo que el meu primer vol a la vida va ser percisament feia poques hores de Barcelona a Madrid i en un avió petit, com un autobus. En canvi, aquell monstre era enorme, impensable per a mi fins aquell moment. El primer tram del vol va durar vuit hores, fins a San Juan de Puerto Rico, absorbint en aquelles hores tot el desfasament horari, de VUIT HORES. És a dir, pels que no heu passat aquesta experiència: Per a mi eren més o menys les deu del matí que aterrem a San Juan, essent allí les quatre del mati. La primera vivència, va ser veure les llumetes de cases i cotxes abans d'aterrar. Existia la vida més enllà del tunel que havia estat per a mí, el finger. En aquella època, la línia de Lima (destí final) feia un canvi de tripulació a San Juan, de manera que es feia una parada tècnica, una neteja de l'avió i nosaltres tornavem a pujar, però amb altres assafates, pilot, etc. Després, en els vols de tornada, la mateixa tripulació, un cop havia descansat unes 20 hores, tornava a agafar el mateix avió per arribar de nou a Madrid, al cap d'uns dos dies. Recordo aquella hora i mitja d'espera interminable, amb la sensació de que el sol no sortiria mai, que s'havia perdut... Altres cops vaig passar per aquella mateixa sala d'espera i sempre la vaig considerar com un no-lloc, on no existeix ni el temps ni l'espai, a part del infame suc de tronja d'aquella sala d'espera, que ha estat el pitjor breuratge que he begut en ma vida. Un altra cop a dalt del avió, quan enfilàvem la pista va començar a albirar el dia. Amics meus, ESTAVEM A AMÈRICA, AL TRÒPIC! Uns núvols extraordinaris, una sortida de sol bellíssima, mentre l'avio ja estava als 6.000metres d'alçada, amb el mar, la llum de la matinada a sobre del carib. Sols recordo una altra sortida de sol arribant al cim del Mont Blanc, uns anys abans. La vida havia nascut de nou, jo ja havia nascut, ja estava a amèrica -Vam trigar unes hores a veure el continent- Una altra escala a Bogotá, més curta, sense baixar del avió i finalment, quan per al meu cos eren ja LES CINC DE LA TARDA! arribem a Guayaquil. Jo estava francament angoixat per tot el que m'esperava a la vida a partir d'aquell moment, angoixat per no dir acollonit d'absolut acolloniment, però hi havia vida aquell fantàstic dia DOTZE D'ABRIL DEL MIL NOU CENTS VUITANTA. Situació meravellosa entre poques: Pel teu cos son les cinc de la tarda, però arribes a les DEU DEL MATÍ, quedava tot un dia per endavant i en aquell dia ja van passar cosses interessants, però això pertanyeria a una altra història. Ara no toca. Ara visc concentrat en tot el que hem toca passar fins arribar al dia D, la hora H. si no fallen les coses, serà el dissabte 4 de setembre al matí. Mercès per la vostra paciència, però us ben asseguro que és francament catàrtic de poder escriure en aquesta època aquestes vivències. Una abraçada a tots! Ul·lisses _______________________________________________ llista de correu de l'Internauta [EMAIL PROTECTED] http://zeus.internauta.net/mailman/listinfo/internauta
