El Diumenge 30 Juliol 2006 10:04, Eulàlia Franquesa Niubó va escriure: > No sé si serà adient o no incloure el llenguatge html i els estils CSS a > xavals de l'ESO, em direu qeu en saben molt, però no tots, només una > minoria són bojos de l'informàtica.
I tant! El codi no és res més que un llenguatge per a expressar idees de forma prou exacte. Qualsevol persona interessada en el coneixement en pot treure molt profit [2]. Però és lògic que no es vegi així car fins ara ens l'han amagat com feien els monjos amb els còdex. De la mateixa manera, avui tenim prohibit veure el codi dels programes privatius d'ús social massiu presents a la majoria d'ordinadors. Quan algú amaga el codi és per por que els demés puguin aprendre alguna cosa. Quan el codi sia quelcom més familiar, aleshores sorgiran moltes més persones com el Jesus Lizon [1], professor de secundària que en comptes de fer un llibre sobre taxonomia del regne animal en paper i castellà, el va fer en PHP i pel mitjà web --bé, el PHP genera missatge en castellà, ja ens entenem :) [2] http://blog.bitassa.cat/arxiu/2005/01/22/93/ [1] copiaferro un text que ho argumenta: --8<--------------------------------------- Les cinc maneres d'emmagatzemar el coneixement Philip G. Armour va escriure: «despite common practice, developing software is not a product manufacturing activity. Rather, it is a knowledge acquisition activity.» a «Not-Defect: The Mature Discipline of Testing». The Business of Software. Communications of the ACM, octubre de 2004. Armour també escriu a la mateixa revista The Five orders of Ignorance (octubre del 2000) i l'anterior The Case for a New Business Model (agost del mateix any). Als dos articles hi observem els mateixos arguments, encara que més desenvolupats, sobre el programari com a dipositari predilecte del coneixement humà. Armour distingeix cinc maneres conegudes d'emmagatzemar el coneixement –DNA, el cervell i la memòria, eines i aparells, llibres i programari-- i n'analitza les característiques, avantatges i inconvenients de cadascun. 1.DNA: És el primer mètode per emmagatzemar el coneixement. Conté la informació necessària per a crear vida tal com una màquina de Turing. El coneixement hi està profundament incrustat, passar cap a un altre grau és obligatori per a la supervivència de les espècies. El coneixement és persistent, però s'actualitza poc a poc. No tenim la capacitat de canviar-lo –encara, o sí...-- intencionadament. El DNA pot fer créixer un objecte físic que interactúa i modifica l'entorn. 2.Cervell: És un «experiment» gairebé exclusiu de l'espècie humana: emmagatzemar més coneixement, al cervell, del que s'hereta amb el DNA. Fem servir el nostre cervell per a guardar el coneixement que adquirim i va ser el segon mètode per a emmagatzemar-lo que varem conèixer. El coneixement és molt volàtil, però podem canviar-lo ràpidament i a voluntat Podem usar els coneixements per afectar i modificar el món. 3.Màquines i eines: El valor més important d'una eina no és ella en sí, sinó com va ser creada i modificada. El coneixement del creador de les eines és allò que marca les diferències. Sovint també se'n parla com «coneixement sòlid» i va ser la tercera manera d'emmagatzemar el coneixement que varem conèixer. El coneixement de les eines és força persistent i mal d'actualitzar. És intencional i existeix per afectar el món exterior. 4.Els llibres: Han permès nous mètodes per a dipositar i fer accessible un coneixement que fins aleshores estava al cervell. Van ver que el coneixement fos portable en el temps i l'espai. És molt persistent però d'actualització lenta. Encara que els llibres són intencionals, no tenen capacitat per a canviar el món. 5.Programari: És la darrere forma coneguda –des de tant sols 50 anys-- per a emmagatzemar el coneixement. Després d'uns inicis dubitatius, creix a una velocitat vertiginosa. Una gran quantitat de persones hi fan feina per a obtenir informació des de les fonts més diverses, comprendre-la, classificar-la i traslladar-la al medi programari, amb el que intenten validar tot el coneixement traslladat. Hi ha una raó que fa invertir-hi tant esforç: aquest medi té les característiques que volem i que no són presents a d'altres medis: es intencional, persistent, d'actualització senzilla i ràpida. Però sobretot és actiu. Aquesta autor, allunyat de tota influència des del programari lliure, i és molt proper al «negoci del programari», diu les mateixes coses que es plantegen des del programari lliure: que el programari és un element de creació intel·lectual funcional (ell li diu «actiu») i el dipositari del coneixement. Armour diu que el negoci del programari ha de canviar. Cal no tractar el desenvolupament com si fos la fabricació d'un producte, sinó com una adquisició de coneixement. Que en realitat el «producte» és el mateix coneixement adquirit (o «la ignorància reconeguda»). La ciència, o la comunitat científica, es va trobar amb el mateix problema segles enrere. Justament les arrels metodològiques sobre com «gestionar» i desenvolupar aquest coneixement foren els ciments del que avui coneixem com a ciència moderna. O més ben dit, la comunitat científica moderna. Els criteris fonamentals de la ciència moderna –o «les regles» de la comunitat científica-- es poden resumir en la coneguda frase «damunt les espatlles de gegants» però també en aquests trets: 1.Publicació o revisió per iguals. El treball dels científics s'avalua per les seves publicacions. Per què aquests treballs es publiquin cal que els experts en l'àrea (els parells o iguals) els avaluïn positivament. 2.Construcció incremental. Tota la ciència es construeix de manera incremental (com el programari lliure) fins i tot quan hi ha canvis de paradigmes. No pot haver-hi canvis si no hi ha un paradigma anterior acceptat. 3.Pensament crític. S'assumeix que no hi ha vaques sagrades i totes les obres poden rebre crítiques. Encara més: qualsevol teoria ha de poder ser falsada («teoria desmentida», el contraposat a verificar-la), sinó es tractaria d'un dogma. La ciència avança, fins i tot quan una teoria és falsada. 4.El coneixement propietat de la humanitat. Tot el coneixement generat, la ciència, és propietat de la humanitat. Però tot plegat es pot expressar fins i tot amb manco paraules: El criteri fonamental de la ciència moderna és que els seus membres poden treballar en comunitat. També cal tenir en compte que l'evolució de la comunitat científica està força estudiada i hi ha llibres de filosofia de la ciència que ens sorprenen per les coincidències que tenen amb l'evolució del programari lliure, especialment «Estructura de les revolucions científiques», de Thomas Khun (un patracol important, però molt recomanable; els paral·lelismes que hi fa són ben interessants). Estan força clares les relacions del programari i el coneixement, almanco per n'Armour. Les del programari lliure i la comunitat científica potser no tant. Però és lògica, car el programari lliure és un «fill» de la ciència –i del garage, com diuen els nordamericans. Richard Matthew Stallman treballà com a investigador al MIT (Massachusetts Institute of Technology) i es va inspirar en els criteris de la comunitat científica per a fer la definició formal del programari lliure. Fet i fet, aconseguirem una bona aproximació als criteris fonamentals de la comunitat científica si canviem les paraules programari i programa per coneixement científic a les quatre regles del programari lliure. --8<--------------------------------------- -- Benjamí http://blog.bitassa.cat . ---------------------------------------------------------------- Podeu consultar els arxius d'aquesta llista o canviar la vostra subscripci� a http://www.softcatala.org/llistes/ ----------------------------------------------------------------
