Diario de Mallorca (
Els arbres ferits
GABRIEL JANER MANILA
De bell nou han tornat a escapçar un esplet d´arbres del Bosc de la Memòria. He llegit la notícia a les pàgines d´aquest periòdic i m´he tornat a sentir ferit. No volem aprendre a conviure. No en sabrem mai. Trenta quatre arbres del centenar que formen aquell petit bosc van ser tallats de nit: Onze oliveres, tretze garrovers i deu magraners. Els agressors hi acudiren d´amagat amb una motoserra o un xerrac i se´ls carregaren impunament. Els decapitaren. Succeí a Bendinat, dins el terme de Calvià. He vist les fotografies. En un ermàs, ran d´una garriga, cada arbre tenia una roda de pedres. Aquells arbres feien memòria dels homes i les dones que varen ser assassinats durant la Guerra Civil del 36, fa quasi setanta anys. Després de tant de temps, encara hi ha qui no accepta el diàleg amb les víctimes. Aquells arbres venien a recordar-nos -i és bo recordar-ho sempre- que uns ciutadans de les nostres illes mataren els seus enemics polítics. Els van arrencar de les famílies, del seu poble i els van llevar d´enmig. Aquell bosc ens recorda aquesta bestialitat. Diuen que, des que el varen plantar durant la primavera de l´any 2003 , aquesta és la cinquena vegada que es produeix una agressió contra aquell paisatge emblemàtic, la més vergonyosa, dia catorze d´abril d´enguany.
Fa alguns mesos, en ocasió d´un debat sobre l´oportunitat de declarar fill il·lustre de Manacor n´Antoni Amer, el batle republicà vilment torturat i assassinat pels feixistes, la seva filla, Dora Amer, gran però lúcida, guaitava a la finestra dels periòdics només per dir que deixassin tranquil·la la memòria del seu pare, que durant anys ni tan sols els havien permès plorar-lo públicament, que ho deixassin estar. Em va impressionar la fermesa d´aquesta dona, la seva enorme dignitat. Ni tan sols els havien permès plorar-lo amb la cara alta. I havien hagut de fer-ho amb veu baixa, el plor encongit.
Aquestes històries i moltes d´altres revelen fins a quin punt no es van resoldre alguns vells conflictes durant la transició política del franquisme a l´estat democràtic, fa més de trenta anys. Vull dir que evidencien la pobresa d´algunes de les bases que havien de sostenir la nova manera de conviure. És cert que era necessari fer-la possible, la convivència. I per això, totes dues parts, els hereus dels vencedors i els hereus dels vençuts, havien de cedir alguna cosa. Vull dir que havien de renunciar a algunes esperances encobeïdes durant anys. Ho varen fer; però els vençuts continuaren essent els vençuts. Els van permetre plorar públicament i poca cosa més. Altres vegades he escrit sobre el dolor immens de què vaig ser testimoni, mentre vaig esser un infant. Era en temps de postguerra i he de dir que vaig veure molts
d´homes i dones plorar i renegar d´amagat d´impotència i de ràbia. Els havien destrossat la vida, perquè els havien assassinat el marit, el fill, el pare, el germà... Els obligaren a conviure amb els criminals: se´ls trobaven al carrer, a la taverna, a la plaça, a l´església. Sobretot, a l´església. Mai no podré alliberar-me d´aquella percepció del dolor, de la tragèdia que marcava aquelles vides.
Per això és que l´atac als petits símbols que signifiquen i recorden la desventura m´obre de bell nou la ferida. Hem d´aprendre a conviure. Què volen, aquesta gent? Escapçar els arbres de la memòria. I recordar-nos de bell nou que són els vencedors?
--
___________________________________________________________
Sign-up for Ads Free at Mail.com
http://www.mail.com/?sr=signup
_______________________________________________ Mhib mailing list Mhib@memoriadelesilles.org http://lists.memoriadelesilles.org/mailman/listinfo/mhib
